Cardenal Francesc Vidal i Barraquer
Al proclamarse la Segunda República y ser expulsado poco después el cardenal y arzobispo de Toledo Pedro Segura, en junio de 1931, fue una de las figuras más significadas de la Iglesia española, mostrando su disposición al reconocimiento del régimen republicano, sin perjuicio de la defensa de las posturas de la Iglesia, en caso de que sus intereses fuesen menoscabados o atacados.
Al estallar la Guerra Civil se encontraba en Barcelona, partiendo de inmediato a Tarragona. Se refugió en Monasterio de Poblet (Tarragona). Allí fue detenido por milicianos de la FAI y conducido a Barcelona, donde la intervención personal del consejero Ventura Gassol del gobierno de la Generalitat catalana encabezada por Lluís Companys, consiguió su liberación y su traslado a Italia. Se negó a firmar la Carta colectiva redactada el 1 de julio de 1937 por el episcopado español a instancias de Franco, y no reconoció al régimen franquista. Por todo ello, la dictadura no le permitió el regreso a su sede e incluso presionó al Vaticano para que le obligase a renunciar, cosa que no fue aceptada por los papas Pío XI y Pío XII. Trasladado a Suiza ante la ocupación alemana, falleció en 1943, en la ciudad de Friburgo. Inicialmente, fue enterrado en un monasterio cartujo en Valsainte, aunque en mayo de 1978 sus restos se trasladarón a la Catedral de Tarragona, donde está enterrado junto al que fue su obispo auxiliar en la archidiócesis mientras estaba en el exilio, Manuel Borràs, asesinado en la Guerra Civil.
Bonaventura Gassol i Rubira
Va néixer el 6 d'octubre de 1893 a la població de La Selva del Camp, situada a la comarca del Baix Camp. Polític i escriptor. Utilitzà sempre com a nom de fonts Ventura. Milità des de molt jove en el moviment catalanista, i durant la Dictadura s'hagué d'exiliar a França. Després de la detenció i el procés, a París, es refugià a Bèlgica. El 1928 acompanyà Macià en un llarg viatge per Amèrica, a l'Uruguai, a l'Argentina i Cuba; en aquest darrer país intervingué, amb Francesc Macià, en l'Assemblea Constituent del Separatisme Català a l'Havana, de la qual sorgí, el 1928, la Constitució Provisional de la República Catalana. El 1931 participà en la fundació d'Esquerra Republicana, i, en proclamar-se la República Catalana, fou nomenat conseller de política interior, però pocs dies passà a ser conseller de cultura del govern de la Generalitat (1931-34 i 1936). Amb motiu dels esdeveniments del Sis d'Octubre del 1934 fou empresonat al vaixell "Uruguay", i fou restituït als seus càrrecs després del triomf de les esquerres (febrer del 1936). En esclatar la guerra civil de 1936-39 es destacà, des de la Generalitat, com un dels qui més treballaren en el salvament de persones perseguides per incontrolats (especialment clergues), i en la conservació del patrimoni artístic en perill. Intervingué directament en l'alliberament del cardenal Francesc Vidal i Barraquer, tot i haver-se d'enfrontar amb els extremistes de la FAI, els quals preparaven a Gassol diversos paranys a Barcelona. Davant d'aquesta situació, per l'octubre del 1936 se n'anà a França. Des de la seva residència a Saint-Martin-le-Beau participà poc en les activitats polítiques dels exiliats, però escriví a "La Nostra Revista" i d'altres publicacions.
Francesc Cambó i Batlle
No va aconseguir l'acta de diputat en les eleccions de 1931, que van donar lloc a la Segona República Espanyola, i va marxar a l'estranger. Va entrar altre cop al parlament el 1933, però no el 1936. En esclatar la Guerra civil espanyola, es trobava a l'estranger. Inicialment, no estava a favor dels militars revoltats, però els va acabar ajudant, pel temor que s'establís una República d'esquerres si guanyaven la guerra els republicans.
Després de la guerra, va viure a Suïssa, els Estats Units i l'Argentina, on va morir el 1947.
Cardenal Francesc Vidal i Barraquer
Al proclamarse la Segunda República y ser expulsado poco después el cardenal y arzobispo de Toledo Pedro Segura, en junio de 1931, fue una de las figuras más significadas de la Iglesia española, mostrando su disposición al reconocimiento del régimen republicano, sin perjuicio de la defensa de las posturas de la Iglesia, en caso de que sus intereses fuesen menoscabados o atacados.
Al estallar la Guerra Civil se encontraba en Barcelona, partiendo de inmediato a Tarragona. Se refugió en Monasterio de Poblet (Tarragona). Allí fue detenido por milicianos de la FAI y conducido a Barcelona, donde la intervención personal del consejero Ventura Gassol del gobierno de la Generalitat catalana encabezada por Lluís Companys, consiguió su liberación y su traslado a Italia. Se negó a firmar la Carta colectiva redactada el 1 de julio de 1937 por el episcopado español a instancias de Franco, y no reconoció al régimen franquista. Por todo ello, la dictadura no le permitió el regreso a su sede e incluso presionó al Vaticano para que le obligase a renunciar, cosa que no fue aceptada por los papas Pío XI y Pío XII. Trasladado a Suiza ante la ocupación alemana, falleció en 1943, en la ciudad de Friburgo. Inicialmente, fue enterrado en un monasterio cartujo en Valsainte, aunque en mayo de 1978 sus restos se trasladarón a la Catedral de Tarragona, donde está enterrado junto al que fue su obispo auxiliar en la archidiócesis mientras estaba en el exilio, Manuel Borràs, asesinado en la Guerra Civil.
Bonaventura Gassol i Rubira
Va néixer el 6 d'octubre de 1893 a la població de La Selva del Camp, situada a la comarca del Baix Camp. Polític i escriptor. Utilitzà sempre com a nom de fonts Ventura. Milità des de molt jove en el moviment catalanista, i durant la Dictadura s'hagué d'exiliar a França. Després de la detenció i el procés, a París, es refugià a Bèlgica. El 1928 acompanyà Macià en un llarg viatge per Amèrica, a l'Uruguai, a l'Argentina i Cuba; en aquest darrer país intervingué, amb Francesc Macià, en l'Assemblea Constituent del Separatisme Català a l'Havana, de la qual sorgí, el 1928, la Constitució Provisional de la República Catalana. El 1931 participà en la fundació d'Esquerra Republicana, i, en proclamar-se la República Catalana, fou nomenat conseller de política interior, però pocs dies passà a ser conseller de cultura del govern de la Generalitat (1931-34 i 1936). Amb motiu dels esdeveniments del Sis d'Octubre del 1934 fou empresonat al vaixell "Uruguay", i fou restituït als seus càrrecs després del triomf de les esquerres (febrer del 1936). En esclatar la guerra civil de 1936-39 es destacà, des de la Generalitat, com un dels qui més treballaren en el salvament de persones perseguides per incontrolats (especialment clergues), i en la conservació del patrimoni artístic en perill. Intervingué directament en l'alliberament del cardenal Francesc Vidal i Barraquer, tot i haver-se d'enfrontar amb els extremistes de la FAI, els quals preparaven a Gassol diversos paranys a Barcelona. Davant d'aquesta situació, per l'octubre del 1936 se n'anà a França. Des de la seva residència a Saint-Martin-le-Beau participà poc en les activitats polítiques dels exiliats, però escriví a "La Nostra Revista" i d'altres publicacions.
Francesc Cambó i Batlle
No va aconseguir l'acta de diputat en les eleccions de 1931, que van donar lloc a la Segona República Espanyola, i va marxar a l'estranger. Va entrar altre cop al parlament el 1933, però no el 1936. En esclatar la Guerra civil espanyola, es trobava a l'estranger. Inicialment, no estava a favor dels militars revoltats, però els va acabar ajudant, pel temor que s'establís una República d'esquerres si guanyaven la guerra els republicans.
Després de la guerra, va viure a Suïssa, els Estats Units i l'Argentina, on va morir el 1947.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada